V. Completa. Lecciones de biología molecular para tomar buenas decisiones. Estanislao Bachrach

Hola. Tot bé? Bé, els demanaré que posin la mà davant de la boca i facin com que entelen un vidre, veuen? Diverses vegades. Ara exactament el mateix, però amb la boca tancada. Com que sentin que l'aire surt, però com que la boca està tancada, l'aire sortirà pel nas. Potser no ho notaran al nas, però l'aire està sortint segur. Ara poden deixar anar la mà. I ara els demanaré que facin dues o tres respiracions profundes inhalant per nas i espirant com ara, com entelant un vidre, però amb la boca tancada i tancant els ulls. Aleshores, tanquen

els ulls, inhalen molt tranquils pel nas. No s'ha de sentir ni el soroll de l'espiració. Boca tancada i espiren. Una o dues vegades més. Baixin les espatlles, la cara relaxada, els gestos de la templa. La mandíbula deixada anar. I ara amb... No obrin els ulls. Pensant en la paraula <i> curiositat</i> , intentin sentir els batecs del cor, sense posar la mà a la jugular, sense posar la mà, òbviament, al cor. Així, com estan, asseguts, una mica relaxats, a veure si poden sentir, escoltar, interpretar com batega el seu cor. Alguns ho podran aconseguir. Altres, no. Bé,

poden obrir els ulls. Després d'acabar la meva tesi doctoral al sud de França, a la Universitat de Montpeller, la meva següent aventura va ser viatjar a l'Escola de Medicina Harvard, principalment a l'Hospital de nens. Els científics tenim una mena de llimbs entre que acabem una tesi doctoral i obtenim algun càrrec universitari o acadèmic. Hi ha com uns llimbs que es diu el postdoctorat. El postdoctorat és una mena de treball amb un sou molt baix o una beca i són dos, tres, quatre, de vegades cinc, anys, abans de ser contractat, si és possible, en alguna universitat,

en algun hospital, fins i tot en algun laboratori científic. Allà, a Boston, quan vaig arribar, l'any 2001 o 2002, tenia un sou baix. Boston era una ciutat molt més cara que Montpeller, al sud de França. I com que jo sempre soc molt apassionat de fer classes i m'agrada la universitat, m'agrada la gent jove, vaig buscar poder fer classes a la Universitat Harvard. Tenia un contracte per ser investigador a l'Hospital de nens, però tenia, a partir de les sis o set de la tarda, temps lliure. Aleshores, vaig aconseguir que em contractessin aquí, al Departament de Biologia

Molecular i Cel·lular, i vaig començar a fer classes aquí. Tenia uns 40 o 50 alumnes de set a 10 de la nit. I és costum a la universitat, i moltes universitats ho fan, que els alumnes al final del semestre escullen el millor professor. Hi ha una enquesta i trien. I resulta que, bé, em van començar a triar com el millor docent del Departament de Biologia i els costums a la Universitat Harvard és que quan un guanya aquest premi... Hi ha el Departament de Psicologia, Arquitectura, Biologia, Medicina... totes les diferents branques d'estudi. Un té una represa

amb el president de la universitat, en aquell moment es deia Lawrence Summers, i en aquest afalac, que és tradició cada semestre, hi ha maduixes i xampany. Ens trobem tots els docents de diferents departaments i aquest president t'estreny la mà, et saluda i tu continues caminant i te'n vas. Vaig tenir la sort i l'orgull d'haver estat elegit cinc semestres seguits, pels meus alumnes, i també era un orgull per a mi, perquè no soc bilingüe, si bé, òbviament, parlo anglès, i sentia que no era perfecte quan feia les classes. I, al quart semestre, aquest senyor, en Lawrence

Summers, em mira... Mai no et parla, però em va mirar fix als ulls i em va dir: "Una altra vegada per aquí. Aquesta vegada vaig anar a preguntar per què els alumnes et continuen triant a tu, què és el que tens diferent, què és el que fas diferent". I la veritat és que jo no ho sabia. Aleshores, li vaig dir: "Ostres, què interessant. Què Han dit?". "Han dit que l'Estanislao és l'únic professor que diu 'I don't know'". "No ho sé". I crec que és un gran començament per a aquesta xerrada que tenim junts, perquè moltes

coses no les sé, i vostès tampoc, ningú ho sap tot, però, de vegades, quan està un científic parlant o quan un està en un mitjà, o a la televisió, o un mitjà gràfic, o quan un té un micròfon i parla als altres, hi ha com una sensació d'"Ostres, deu ser veritat el que diu. És científic, el que diu funciona, el que diu és veritat". I la meva proposta per avui és que dubtin. Que dubtin, perquè la ciència, si bé és molt interessant i té un mètode d'estudi, la ciència està feta per persones i les persones,

els científics, som normals i estem esbiaixats quan prenem decisions. M'ha passat molts cops interpretar un resultat al laboratori i tenia ganes d'interpretar-ho d'una manera i no pas d'una altra. De vegades els biaixos són conscients, però la majoria dels biaixos són inconscients. I crec que també té a veure amb els dos grans ensenyaments del meu pare. El meu pare sempre em deia: "Quan no sàpigues alguna cosa, el més important és dir 'no ho sé' i no treure la guitarra i començar a dir qualsevol cosa". I l'altre ensenyament que també els convido que prenguin del meu pare,

i probablement alguns ja ho fan, és dubtar, dubtar de tot, dubtar de tots, anar a buscar les seves pròpies experiències. Moltes coses que xerrarem avui potser no els facin sentit o siguin contraintuïtives per a vostès. I crec que la màgia perquè això tanqui és que ho travessin pel seu propi cap o cos, depèn del que parlem, i vegin si els sembla bé o no. No els explicaré cap veritat, sinó com un biòleg estudia el comportament humà, el cervell, el cos... i veurem com ens va. Em dic Estanislao Bachrach, soc doctor en Biologia Molecular, argentí, amb

una tesi a França i un postdoctorat a Boston. I durant 17 anys vaig viure al món de l'acadèmia, laboratoris, hospitals, universitats i avui m'he convertit en això que som aquí, més en divulgador. Soc un investigador d'investigadors, llegeixo articles científics i la meva passió és, sens dubte, traduir el llenguatge científic a un llenguatge més informal, més del dia a dia, més quotidià, com la ciència, amb els seus descobriments, ens pot impactar de manera positiva a viure una mica millor. D'això es tracta i tant de bo que els serveixi per a alguna cosa i que aprenguem junts.

Hola, Stani. El meu nom és Fernando Güiza i, com bé sap, a la nostra societat al final el pessimisme es veu com una cosa dolenta i l'optimisme es veu com un gran valor. Des de vostè, que és biòleg, i des de la biologia i el punt de vista de la biologia, m'agradaria saber si ser optimista ens fa ser millors i si hi ha alguna mena de teoria que d'alguna manera ratifica això que li indico. Començaré amb un conte de l'Índia. Aquesta és una família que té tres fills i, quan no hi ha oli a la

casa, la mare envia un dels nens amb una ampolla buida que carregui oli al magatzem. Va el primer fill, carrega l'ampolla amb oli i, quan torna, en el camí ensopega amb una roca, cau i la meitat de l'oli es perd. Arriba el nen a la casa plorant: "Mama, mama! No saps què m'ha passat. He caigut, una roca, he ensopegat. He perdut la meitat de l'oli. Mare, perdó. No sé què farem ara. No tenim tot l'oli, en tenim la meitat. Mare, perdona'm. És terrible el que ha passat". La mare envia el fill número dos. El fill

número dos carrega l'ampolla d'oli. Torna. Òbviament, ensopega a la mateixa roca i arriba i diu: "Mama, no saps què m'ha passat. Venia amb l'ampolla d'oli tota carregadeta, m'ensopego amb la roca. Se m'ha buidat la meitat de l'ampolla. Mare, no et preocupis, ens queda l'altra meitat. Amb l'altra meitat podem cuinar. Podem fer un munt de coses, mare. Quina sort que tinc". Envia el fill tres i el fill tres ensopega amb la mateixa roca, li cau la meitat de l'ampolla d'oli i diu: "Mama, no saps què ha passat. He ensopegat amb la roca, se m'ha buidat la

meitat de l'ampolla, però tenim l'altra meitat, amb l'altra meitat podem cuinar. I jo faré tot el possible per, d'alguna manera, aconseguir l'altra meitat que m'ha caigut al camí". Tenim fill un, pessimista. Fill dos, optimista. Fill tres, realista? Optimista-realista? Aquí, una mica el viatge que els convido a fer. Com un pensa té un impacte directe en com un se sent. Per com els nens parlaven... Un estava malament, l'altre estava content i l'altre estava en un estat més de realisme: va perdre la meitat, en té l'altra, però farà alguna cosa. Això és important. En biologia parlem sempre

que quan ens va a la vida d'alguna manera, quan parlem del rendiment a la feina, la família, la llar, depèn sempre de com fem les coses. Els nostres comportaments, la manera de comportar-nos, impacten en com ens acaba anant durant el dia. I, per als biòlegs, almenys, i altres disciplines també, aquests comportaments, aquestes formes d'actuar, depenen molt de com ens sentim. No és el mateix anar a treballar motivat que no pas desmotivat. No és el mateix tenir una conversa difícil amb la teva parella tranquil o intranquil. No és el mateix conversar amb els teus fills amb

energia o supercansat. No és el mateix, un no es comporta igual depenent de com se sent. Si més no en biologia, diem que aquestes emocions que impacten en els nostres comportaments i acaben impactant en la nostra actuació depenen molt més de què estem pensant i no tant de què està passant. Aleshores, si jo m'estic acostant a una conversa difícil pensant, com dius bé tu, negatiu, "Ui, això és molt complex, no podré, m'acabarà odiant, em farà fora, soc un fracassat", tots aquests pensaments contribuiran a una emoció que anomenem <i> desplaent</i> . Ens sentirem incòmodes, potser frustrats,

amb una mica de por per la conversa... versus "Bé, aquesta és una conversa difícil. Hem de tenir-la, és important per a mi. Fa molt que amb el meu cap no parlem del tema. Em prepararé el millor possible. És el que vaig poder fer". Com un canvia la manera de pensar, se sent diferent i aquesta emoció impacta en com un actua, per exemple, en aquesta reunió o en aquesta conversa. Sí, no hi ha dubte que el pessimisme, diguem-ne <i> pensaments negatius</i> , en biologia parlem de <i> pensaments inoportuns</i> , té un impacte final en com ens

anirà a la vida versus el pensament més oportú o més precís, i després veurem per què la diferència i per què no en diem<i> pensaments positius</i> o <i> optimistes</i> , tenen un altre impacte. Aleshores, sí que hi ha una diferència important. Fins i tot en física, quan un estudia els pensaments... Els pensaments són energia, són elèctrics, tenen ones elèctriques i els patrons energètics dels pensaments negatius són totalment diferents als patrons energètics dels pensaments diguem-ne positius, si volen, o optimistes. Aleshores, fins i tot l'energia no és la mateixa quan un pensa d'una manera o pensa d'una

altra. Aleshores, sí, hi ha una diferència tremenda. Amb el conte de l'Índia que els he explicat, el que a mi em sembla és que ser optimista no és suficient perquè et vagi bé, però ser pessimista és suficient perquè et vagi malament. Ser optimista és necessari, però després un ha d'entrenar, treballar, practicar, estudiar, fracassar i tornar-se a aixecar, intentar-ho de nou. Aleshores, sí, el pessimisme et porta a un món on probablement la teva vida no serà divertida i ho passaràs malament i les coses no et surtin bé, i l'optimisme no és suficient, però és necessari. Hola,

Stani. Em dic Dani. Amb relació que, entre altres temes, ajudes a esportistes d'elit a millorar el seu rendiment, per exemple als Jocs Olímpics, què creus que podríem aplicar a la nostra vida quotidiana per millorar? A veure, l'esportista d'alt rendiment, d'elit... Gràcies per la teva pregunta, és bona. Un exemple... o la imatge de l'esportista és: "Ostres! El pensament em fa sentir alguna cosa, com em sento va al cos i em comporto d'una manera i així actuo". La diferència potser entre l'esportista i nosaltres és que l'esportista utilitza el seu cos, tot el cos, per anar a treballar.

Si el cos no està en un estat òptim, perfecte o precís, com deia fa una estona, probablement pot perdre o no rendir bé. Tant se val si guanya o perd, però no rendeix bé. Aleshores, a l'esport olímpic, o a l'esport d'alt rendiment, s'entrena tant la ment com el cervell. En això, de vegades la gent no té clara la diferència. Quan parlem d'entrenar, entrenament mental d'un esportista, que no només un biòleg, altres disciplines poden aportar i ajudar els esportistes a fer-ho, és justament que, per a la biologia, la ment són els teus pensaments. Aleshores, la imatge

és claríssima. Si jo soc tenista i vaig a treure, estic picant la pilota, i començo a pensar "Que malament que estic jugant, que difícil que serà això, no sé si guanyaré. I, a sobre, el tir anterior, que malament, que lluny l'he llençat", tots aquests pensaments, mentre pico la pilota abans de llençar-la a l'aire, impactaran en l'emoció i, probablement, no és segur i podem veure per què, em sentiré una mica més insegur després de pensar així, o més intranquil, o fins i tot em pugui desmotivar. Però no és el partit, no és el rival, no és

el vent, no és el pic, soc jo, que estic pensant això. Quan llenço la pilota amb aquesta emoció d'intranquil·litat o de desmotivació, l'emoció on va? Al cos. L'emoció sempre va al comportament. Potser en una reunió amb el teu cap no passa res, però a l'espatlla del tenista aquesta intranquil·litat o aquesta desmotivació mou l'espatlla una mica al costat dos mil·límetres, o la força és una mica menor o més gran, i treu malament. Aleshores, el que fem amb els esportistes és: "A veure, en totes les situacions on tu sents que no rendeixes bé o la teva actuació

no és la que vols assolir, en què estàs pensant?". A molts els costa, eh? "En què penso? Hi ha la pilota picant, jo...". "No m'expliquis el que està passant. Explica'm què estàs pensant". Alguns tarden entre un o dos mesos a entendre la pràctica. És pensar en què estic pensant. I tots tots diuen el mateix: "Ostres, és clar! Si penso així, com no he de treure malament? El que passa és que, és clar, fa 15, 20, 30, 40, 50 anys... no ho sé, 10, cinc, que penso sempre el mateix". Aquest és l'entrenament mental: ¿en què he

de pensar per sentir-me jo, esportista, bé per actuar bé? "No, jo et diré a tu què has de pensar". Cadascú ha de triar i buscar els seus pensaments. Per això parlem de pensaments precisos o oportuns. L'esportista A i l'esportista B necessiten pensar coses diferents per sentir-se bé. Fins i tot m'ha passat que alguns esportistes m'han dit: "He descobert amb això que em fas pensar en què estic pensant que enutjat jugo millor, que enutjat competeixo millor". Potser, el sentit comú diria que no, que enutjat no veuràs la pilota, jugaràs malament. Aleshores, és una cerca, i crec

que la paraula que englobarà la xerrada d'avui és <i> autoconeixement</i> , on vaig a buscar quins són els tres o quatre pensaments que reemplaçaran aquells negatius o inoportuns per a jo sentir-me bé. Potser el meu company del costat necessita una altra manera de pensar. Això és traslladable a la vida quotidiana, cosa que em preguntaves tu. No cal ser esportista. Davant de qualsevol reunió que un té, desafiament o situació incòmoda de la vida, en què estic pensant que em sento tan malament i actuo malament? I de l'altra banda, els esportistes poden, i nosaltres també, entrenar el

cervell. Aleshores, la ment és el <i> programari</i> , els pensaments. El cervell són les neurones. Gràcies a les neurones pensem, o sigui, tenim ment perquè tenim neurones i cervell. I aquí hi ha una gamma d'eines i mètodes perquè l'esportista en millori l'actuació o el rendiment que també les podem fer servir nosaltres. Número u, se m'acut la concentració. Un esportista necessita, entrenar i competir, estar més concentrat. O, si es desconcentra per alguna situació, que es torni a concentrar tan ràpid com sigui possible. Aleshores, les neurones relacionades amb l'atenció, amb la concentració, són entrenables. Aleshores, un pot

entrenar estar més atent. Un altre que segur que xerrarem avui és l'estrès. Una cosa és entrenar-se i una altra cosa és anar a competir. Una cosa és estar amb el teu equip de treball i una altra cosa és tenir una reunió amb el cap del cap del teu cap. Potser estàs més estressat, allà, hi ha més pressió. Aleshores, un pot aprendre a gestionar l'estrès. Una altra que se m'acut és les emocions. Uns descobreixen, alguns esportistes i persones no esportistes també, que jo, trist, actuo malament. Jo, enutjat, m'equivoco, me'n penedeixo o tracto malament els altres. Un

comença a descobrir que certes intensitats d'emoció em fan malament a mi i als altres. Bé, com treballo això per regular-ho i actuar millor? Tot el que fem al món de l'esport d'elit és exactament el mateix que podríem fer nosaltres. Jo crec que la gran diferència, i és per això que em dedico als esportistes, és que ells tenen 100 % clar que té un impacte directe en la seva actuació. Potser nosaltres dubtem. Jo també ensenyo a la universitat i "Bé, en una reunió amb el meu cap o amb un client, no importa què estic pensant”. I

jo t'asseguro que importa moltíssim. En un cas molt recent vaig tenir l'oportunitat i diria la sort, perquè són grans éssers humans també. Els esportistes són éssers humans, no sé si... De vegades sembla que no, però ho són. Vaig treballar amb els dos guanyadors de la medalla de plata per a l'Argentina en vela, als Jocs Olímpics de París 2024. Eugenia i Mateo, es diuen. I vaig començar a treballar amb ells cinc o sis mesos abans dels Jocs Olímpics i el primer treball que vam fer va ser aquest, que ells detectessin quines situacions de la navegació, del

vaixell, del vent, de l'onatge, dels rivals, de la temperatura, del vestit, del casc... quines situacions ells tenien clar que els feien actuar pitjor, rendir pitjor. Si era una onada gran, si era un vent que canviava molt de cop, el que sigui. No me l'havien ni tan sols que explicar a mi. Però ja quan estava... Era per Zoom al principi, ells estaven entrenant a Marsella, jo era a Buenos Aires. Ells de seguida van dir: "Jo sé quina. N'hi ha tres: aquesta, aquesta i aquesta". L'esportista sap quina situació el posa malament. I, llavors, els vaig enviar, com

li explicava recentment a ell, els vaig enviar: "Bé, quan vagin a entrenar demà, tractin de pensar en què estan pensant. A veure si, canviant la manera de pensar, podem millorar l'emoció, que sigui una emoció...". Nosaltres en diem<i> emocions performants</i> , com m'he de sentir per rendir bé, per estar en això que els esportistes diuen "al flow", que sigui com "Ostres, tot em surt bé avui". Bé, com que són molt professionals i són d'elit, en molt poques setmanes tots dos van descobrir que, és clar, molts d'aquests pensaments en els moments que els incomodaven no eren reals.

"Estic pensant que no podré, perdrem, això és molt difícil. El vaixell caurà", perquè aquests vaixells suren a l'aire. "Amb aquestes onades és impossible. El sol de front...". I deia: "I res no és veritat, però ho penso fa anys, això". Aleshores, van començar amb el treball, fi i subtil, però possible de reemplaçar els pensaments. Nosaltres de cap manera els demanem que deixin de pensar-hi. Perquè com més demaneu a algú que no pensi en l'os blanc que és aquí darrere més hi ha l'os blanc aquí darrere, l'estan veient o no? No hi és. No hi ha ossos,

aquí darrere. És un senyor disfressat. Però no hi pensin. Aleshores, en Mateo i l'Eugenia m'explicaven: "A vegades hem après a no pensar en alguna cosa". Bé, és una eina, és una tècnica. Com a biòleg, em sembla que és complexa, perquè, és clar, com més m'esforço a no pensar en alguna cosa, en general ho penso més. Aquí la feina és, jo sempre faig això amb les mans, reemplaçar un pensament per l'altre. I realment... Bé, després vaig viatjar per entrenar amb ells a l'aigua i entendre una mica més el vaixell i tot i ells van aconseguir canviar

la seva manera de pensar en aquestes situacions i ho expliquen a la premsa i ho parlen i diuen que, finalment, no és tan complex. O sigui, no és fàcil perquè fa molts anys que penso d'aquesta manera, però no és complex, és simple. És entendre en què estic pensant i, la pròxima vegada que passi aquesta situació, tractar de pensar diferent. Al principi no surt perquè en general tendim a pensar sempre el mateix de manera inconscient. Però, bé, en aquest cas de Jocs Olímpics, preparació... necessitaven canviar aquests pensaments per actuar millor. Aleshores, és un exemple clar i

ho puc explicar perquè ells em deixen. Fins i tot, l'Eugenia explicava que ella necessitava moltíssima tranquil·litat per actuar bé i tenia les pulsacions molt amunt, a 140 o 150 pulsacions. Quan un en té més de 120, ja comença a prendre decisions dolentes. I a 150 en un vaixell que va a 60 km per hora flotant a dalt de l'aire, una mala decisió pot ser una fractura o un esquinç o un trencament de lligaments, perquè el vaixell es fica a l'aigua així, és perillós. Aleshores, ella necessitava molta tranquil·litat per baixar les pulsacions, per prendre bones decisions.

En Mateo es va adonar, era un exemple que explicava abans, que una mica enutjat i amb esbroncada no s'equivocava mai a la navegació. Ara, quan estava massa tranquil, cometia més errors. Això és autoconeixement. Quan en Mateo li explica això a l'Eugenia i l'Eugenia li explica això a en Mateo, es genera una altra cosa increïble, que és el famós treball en equip, col·laboració, comunicació. Ara, quan l'Eugènia veu en Mateo enutjat, està tranquil·la perquè diu: "No, navegarem bé". I quan en Mateo veu a l'Eugènia massa zen, ell es posava nerviós. "Eugenia, mou-te". "No, jo necessito estar així".

Aleshores, té un impacte no només en l'actuació d'un. Quan parlem d'equip, té impacte en l'actuació de tot l'equip. Hola, Stani. Soc en Rodrigo Chamorro. Parlaves abans de tenis i jo he sentit que en Novak Djokovic utilitza molt la respiració als seus entrenaments. Et volia preguntar per la importància que té aquest tema i com podem fer-lo servir nosaltres per sentir-nos millor. Bé, espectacular. Gran pregunta. De vegades em fa vergonya contestar això perquè el que et contestaré té més o menys quatre o cinc mil anys de saviesa. Fa 4000 anys que se sap el que et diré

ara. Simplement em sembla que en les darreres dècades hi ha hagut una mena d'enamorament de la gent per la ciència i tot ha d'estar demostrat científicament. Si no m'ho demostren científicament, no m'ho crec i no ho intento. Aleshores, se sap fa molt, avui està demostrat científicament, principalment gràcies a la tecnologia. Avui, la tecnologia permet avaluar el teu intercanvi gasós mentre estàs respirant. Si parlem d'intercanvi gasós, d'oxigen, si parlem d'en Djokovic, d'esport, com més oxigen tingui als seus músculs, millor: es cansarà menys, no s'escalfarà, etc. Aleshores, la respiració conscient, que és la tercera disciplina amb més

evidència científica de l'impacte que té a la nostra salut mental i física. La segona és la meditació i la primera és l'exercici físic. Fer exercici físic és espectacular, científicament comprovat. Ment i cos. Meditar és espectacular, científicament comprovat. Ment i cos. I la respiració conscient, que ara et contestaré, és espectacular. Científicament comprovat. El que passa quan un canvia la manera de respirar, que un ho pot fer de manera conscient, jo decideixo ara respirar d'una altra manera que la que estic respirant ara, la respiració té un impacte directe al sistema nerviós autònom, el famós, si recorden l'escola,

simpàtic i parasimpàtic, que ja no és tan autònom perquè ho puc jo ara manejar amb la respiració. I aquest sistema el que fa, fonamentalment, és o relaxar-te quan actives el parasimpàtic o activar-te quan actives el simpàtic. Aleshores, el que es... Fa milers d'anys que es fa, però el que es va descobrir avui amb la tecnologia és que, canviant la teva manera de respirar, i ara els donaré tres exemples, pots activar-ne un, activar l'altre o activar-los tots dos. Aleshores, començarem pel de cada dia. Activar tots dos significa equilibri. Quan teniu el sistema simpàtic i parasimpàtic actius

més o menys de manera parella, estàs en una situació d'equilibri al teu dia, als desafiaments del teu dia. A mi m'agrada molt comparar-ho amb un got d'aigua. Mai no és dolent prendre's un got d'aigua, mai no és dolent prendre's un got. Bé, mai no és dolent respirar d'aquesta manera que et diré ara. Tot al contrari: sempre et permet equilibrar sistemes d'activació i relaxació. I és tan senzill com inspirar en quatre segons i espirar en quatre segons. Inspiro en quatre i espiro en quatre. I pel nas. Ara vaig al tema del nas. Un quatre-quatre permet equilibri

al teu dia. Aleshores, tu ets al cotxe o al metro o a l'oficina o estàs escoltant-me a mi en aquest moment, per exemple, o estàs veient una sèrie o xerrant amb els teus fills i estàs escoltant què t'expliquen, i tu pots decidir respirar quatre-quatre mentre escolto què em diu. Al principi, la gent compta o mira el mòbil, però després ho fa automàticament. Si és tres coma cinc no passa res. Si és cinc, tampoc. No n'ha de ser exacte quatre. Ho dic per als enginyers, per als quals tot ha de ser perfecte. No passa res. Aleshores,

aquest quatre-quatre activa tots dos sistemes i estàs en una situació d'equilibri. El quatre-vuit, que seria inspirar en quatre i espirar en vuit de la manera que hem fet al principi, tornarem a això en algun moment, el que permet és la relaxació, perquè el que activa espirar en el doble de temps que inspirar és el parasimpàtic. Ara vull que t'imaginis... Hi ha un nervi famós que està de moda que es diu <i> nervi vague</i> , un dels pocs nervis que van del crani als diferents òrgans. La majoria travessa la medul·la espinal. Aquest va directe. I a

dalt de la part de dalt d'aquest nervi vague, es diu el <i> buit ventral</i> , és part del sistema parasimpàtic. Aleshores, imaginin-se aquesta situació: quan jo inspiro, entra aire al cos, no entra oxigen. Oxigen és només el 21 % de l'aire. No estem respirant 100 % oxigen. Quan jo inspiro, entra l'aire, l'oxigen farà intercanvi amb el CO2 a la part de baix dels pulmons i quan espiro... Imagineu-vos que l'espiració és el doble. Aleshores, l'aire que comença a sortir és com... Literal, és bonica la imatge. Està com acariciant-me el nervi vague perquè puja i vaig espirant...

en vuit segons és com que toqueja el nervi gandul, l'acaricia, les partícules d'aire el van tocant i això l'activa i em vaig relaxant. És per això que l'espiració ha de ser el doble que la inspiració. I per què pel nas? Perquè quan jo espiro per la boca... No és dolent. Quan es fa esport, en general, s'espira per la boca. Però, ara, mentre m'escolten, podrien estar tots tractant de respirar pel nas. Quan jo espiro pel nas, el cabal de l'aire, el volum de l'aire, és molt més finit... que si espiro per la boca. Aleshores, aquesta finitud,

aquest cabal petit, el que permet és més temps per a l'intercanvi gasós, que és el que vull, que hi hagi més oxigen, i també permet aquesta carícia suau al parasimpàtic per relaxar-me. S'entén? Aquest és el quatre-vuit. I després hi ha el que en general nosaltres no volem fer servir, en general, perquè estem massa actius al dia, però de vegades estem com mig caiguts i volem activar-nos... Els esportistes el poden fer servir molt perquè de vegades sortiran a competir i se senten massa relaxats. No és bo per a un esportista. I això és una respiració que

s'anomena <i> de la manxa o del foc</i> , que és... Com que el parasimpàtic era a dalt... Imagina't que el simpàtic, que és el que activa, el que et deixa activat, està com més avall, més a prop de l'abdomen, al nervi. Aleshores, a la manxa, la respiració és simplement controlar l'espiració. Ara faig un exemple. Soc dolentíssim, però ho faig. I és com prémer el melic contra la columna vertebral. Amb el nas espiro i fico l'abdomen cap avall, tracto com de tocar la columna amb l'abdomen. La inspiració no la controlo, entrarà l'aire. Quan espiro, entra sempre

l'aire. I aquí com que és de tornada, estic fent massatges al simpàtic i li estic dient "Desperta't, necessito activació". S'ha entès? Aleshores, quatre-quatre, equilibri. Quatre-vuit, abans de dormir, relaxació. Abdomen o manxa o foc, activació. I després hi ha, en biologia, una cosa que m'encanta, la respiració perfecta. Què és la respiració perfecta? Quan nosaltres inspirem aire, 21 % compost d'oxigen, el propòsit de respirar és que entri la quantitat més gran d'oxigen possible i que quedi l'oxigen. Jo vull que l'oxigen vagi a tot el cos, perquè gairebé tota reacció química del cos necessita oxigen. Aleshores, quan un

respira normal, que en general és 12, 13, 14 vegades per minut, més o menys tres quartes parts de l'oxigen que inspires torna a sortir. S'entén? Jo estic respirant normal, el propòsit de la respiració és que l'oxigen es quedi, i jo l'estic traient. No vull que se'n vagi. És com una respiració en va. Per què estic respirant oxigen si després l'escupo de tornada? Aleshores, la respiració perfecta és en què els biòlegs i altres disciplines demostren, gràcies a la tecnologia, que gairebé tot l'oxigen que inhalo queda al cos. Qui sap això perfectament? Els esportistes olímpics. Ells necessiten

cansar-se el mínim possible. Què és el cansament? Manca d'oxigen. Aleshores, aquesta respiració perfecta és inspirar en 5,5 segons i espirar en 5,5 segons. Ho poden anar practicant mentre jo continuo parlant i comptant amb els dits o la memòria. I no ha de ser una respiració brutal. És amb molta tranquil·litat com hem fet al principi que entri l'aire. De vegades un no arriba a... en cinc segons es trava perquè té una baixa capacitat pulmonar. Aleshores, això es practica. Els pulmons s'expandeixen, creixen. I espirar en 5,5 segons per la boca, no necessiten provar-ho ara, però ho poden

fer, veuran que és complicat, perquè quan jo escupo per la boca tot l'aire al cap de dos segons ja no n'hi ha més. Però, si jo vaig tranquil amb el famós vidre entelat, a entelar el vidre, com que l'aire va finit i passen els quatre segons, els cinc segons. Aquesta és la respiració perfecta i el que s'observa científicament, i els esportistes et diuen "Ostres", és que en 15 o 20 dies de practicar això, 15 minuts per dia, et canses la meitat al teu dia. Tens el doble d'energia o et canses la meitat. Increïble: és fàcil

de fer, és gratis, que és important, ho pots fer a qualsevol lloc i és tenir aquest costum que de tant en tant m'aturo i respiro 5,5 i 5,5. I el que és més bonic filosòficament d'això que estic explicant, i tanco, és que uns científics italians van estudiar que tota mena de pregària, mantra, cant xamànic, ritual de pobles originaris des dels indis navajos fins a l'Ave Maria passant per tots els pobles originaris que vulguis... L'<i> Om</i> , que està força de moda en la gent que fa ioga. Inspires en 5,5 i espires en 5,5, com de

manera natural. Aleshores, de tornada, la ciència ve com a dir: "Aquests ho sabien. S'ha de fer". Aquí t'he explicat la importància de la respiració. Últim: nas i no boca. El nas fa tres coses que la boca no pot fer. Filtra l'aire, important pels patògens, els virus i els bacteris. La boca, no. Si inspires per la boca, t'entren totes les bestioles. Humiteja l'aire i escalfa l'aire. I aquest aire humit i calent, que la boca no fa, permet un millor intercanvi gasós. Per això és tan important respirar pel nas. Hola, em dic María Eugenia i la veritat

és que no soc una persona que escolti gaire el seu cos. Ens has estat comentant que el cos ens envia senyals i m'agradaria saber com, canviant el nostre cos, podem canviar els nostres sentiments i si ens en pots posar algun exemple. Bé, ajustin-se els cinturons. Arrenco. A veure, si recordes el principi, havíem parlat que el teu rendiment depèn molt del que fas, el que fas depèn molt de com et sents i com et sents depèn molt de com penses. Això que dius tu de sentiments, o emocions diem en biologia, està com en un sandvitx: hi

ha el pensament, el comportament i al mig hi ha l'emoció. Aleshores, ja els he explicat que, si jo penso d'una manera o una altra, puc impactar en com em sento. "Ui, quant falta, fa molta calor. Això quan s'acabarà? És molt llarga la resposta", etc. Es començaran a sentir incòmodes. No passa res, només pensen diferent. Però, com bé diu la María Eugenia, el comportament, el cos, també pot tenir un impacte en com em sento, en les meves emocions. L'exemple més barat, diguem-ne, a nivell de l'estudi científic que s'ha fet, és convidar 100 persones a veure una

comèdia al cinema. Se suposa que és graciosa i divertida. A la meitat del públic li donen un llapis, a 50 persones, i li diuen: "Tu veuràs aquesta comèdia, tota la pel·lícula, una hora i mitja, i et posaràs el llapis així: com que falsificaràs un somriure i veuràs la pel·lícula així". És divertit perquè els meus alumnes m'envien fotos que estan a la feina així, com falsificant el somriure. I als altres 50 també els donen un llapis i... Com que fan una falsa tristesa. "Vostè, la boqueta així". Quan surten de veure la pel·li els donen un paper

i els diuen: "De l'un al 10, quant t'ha divertit aquesta pel·lícula?". I és increïble: els del llapis somriure en posen nou o 10 i els del llapis tristesa en posen tres i quatre. Aleshores, només el fet d'estar 90 minuts canviant el teu cos, els teus gestos, en aquest cas de la cara, t'impacta en com et sents. Aleshores, correcte. Com et mous durant el dia, en quines posicions estàs, tindrà un impacte. No canviarà la teva vida per sempre, però sí que té molt d'impacte quan estàs desanimat, quan estàs malament, quan estàs incòmoda... l'obertura, l'esquena dreta, l'obrir

està més relacionat amb sentir-me una mica millor. No resol els teus problemes, però almenys en sentir-te una mica millor també pots pensar amb més claredat. I tancar-se, quedar-se al llit, tirar les espatlles cap avall, arrufar les celles, també generarà una emoció. En biologia, les anomenem<i> emocions plaents</i> o <i> desplaents</i> . Aleshores, sí, clarament hi ha un impacte. Ara em deies que el cos dona informació. Perquè quan el cervell informa alguna cosa al cos, als òrgans, a les vísceres, dona una informació, per això hi ha els nervis que donaran informació. El cos torna al cervell nou

informacions, és a dir, de cada autopista que viatja del cervell al pàncrees, a l'intestí, al pulmó, al cor, a la pell, a la sang, tornen nou autopistes. O sigui, hi ha molta informació que el cos està donant al cervell segon a segon. I aquesta informació es diu, en biologia, <i>sentits interns</i> , <i> interocepció</i> . I, en un llenguatge informal, ho coneixem com a <i> sensacions</i> . Un té com a sensacions al cos. Algun de vostès segur que pot percebre, sentir... no pensar, sentir el cos d'una manera més subtil. Altres aconsegueixen sentir coses petites, ara en

dono exemples, i la majoria, i m'hi incloc fa tres anys, només sentim les coses brutes, evidents: mal de panxa, contractura, em pica... Això és evident. Després hi ha el més petit: com estic respirant, quin estat d'energia tinc, què està passant amb la digestió... Un ho pot aprendre a sentir i veurem com. I després hi ha el que és subtil. El que és subtil, aquestes sensacions que són informació que el cos t'està donant. Es diu, per a alguns autors,<i> intel·ligència somàtica</i> o <i> intel·ligència del cos</i> . A mi m'agrada anomenar-lo<i> intel·ligència sensorial</i> . I quan un

aprèn a sentir les subtileses del cos, comença a prendre millors decisions i comença a generar-se més benestar. Perquè són les famoses, en anglès, <i> gut feelings</i> . Quan un diu: "No li trucaré. Esperaré". "Però per què? Has de trucar-li ara. Cal decidir". "Hi ha alguna cosa...". I un es toca. "Em sembla que no és bo trucar-li ara". "Però d'on se t'ha acudit aquesta idea?". "No ho sé". Aquest és el cos parlant. I, a diferència de la ment, que, com els he explicat en els pensaments dels esportistes i els nostres, la major part del temps estem

exagerant i dient-nos coses que són inoportunes o negatives o catastròfiques, el cos no té la capacitat de mentir-nos. El que el cos diu, diu. Després és en nosaltres entrenar la capacitat d'escoltar-ho. Fins i tot el verb <i> sentir</i> , que crec que ve del llatí <i> sentire</i> ... En una època, <i> sentir</i> era <i> escoltar</i> , només <i> escoltar</i> , després van venir els altres sentits. Aleshores, mitjançant la meditació, el que s'observa és que una de les àrees que més es desenvolupa, en aquelles persones que solen meditar de manera habitual o rutinària, són aquestes àrees

interoceptives. Són les àrees que reben la informació del cos per contribuir a la intel·ligència racional, a la intel·ligència social, a la intel·ligència emocional, i s'integra a la intel·ligència del cos. Aleshores, ens coneixem millor, estem més integrats. En biologia, diem que les xarxes es coactiven. Un no pren només decisions racionals o només decisions emocionals o només decisions del cos. Estan totes juntes. Aleshores, potser a l'escola o a la cultura, diria, occidental, enfortim molt això: la raó, l'anàlisi, la lògica, el fet de pensar... i no aprenem, a l'escola, a sentir. Aleshores, sí que hi ha una relació

directa entre el cos i les emocions, com has dit bé tu. Sí que jo puc modificar el meu cos per sentir-me diferent. Una són els gestos, l'obertura... una altra és el moviment. Segurament a molts de vostès us agrada ballar, la música. Però això seria com el que és evident. A mi m'agrada aquí portar-los al món del que és petit i del que és subtil. I la gent, quan s'entrena en això, en Djokovic ho fa des del 2011, tots els esportistes d'elit ho fan, quan mediten per aprendre a escoltar el cos... M'ha passat amb esportistes que

m'han dit: "No sé si avui entrenaré". "Com? A les vuit hi ha entrenament". "Hi ha alguna cosa que... No, avui em quedaré a casa". "No ho puc explicar". Això és escoltar el cos. O al revés: "Avui no posaré la cama dura. Avui aniré més tranquil a l'entrenament. Hi ha alguna cosa que...". És que no es pot descriure perquè és sentir, no són paraules. I a la gent més normal, no als esportistes d'elit, el primer que un sent diferent a la vida, quan un s'entrena en això, és que es troba menys reactiu davant de situacions davant

les quals abans reaccionava molt. I en general és la parella o el convivent, o el cap o el col·lega del treball el que se n'adona. "Què passa? Estàs cridant menys ara". "Ah, bé, és que estic meditant des de fa un any i estic... Per què cridar? Si no et fa bé a tu, no em fa bé a mi, m'emmalalteix...". Què passa? Abans em contestaves d'aquesta manera i ara estàs en silenci". "Bé, vull pensar-ho". En biologia parlem de reacció i resposta. La reacció és un impuls, és més emocional i no sempre és dolent. Moltes vegades pot

ser molt bo. Però en aquest entrenament dels sentits interns un comença a descobrir, sense la lògica, que certes reaccions no van més. Això no és bo per a mi, no és bo per a la meva parella, per als meus fills, no és bo per al meu cap, no és bo per al meu client. Cadascú ho posa al món que vol i comença a reaccionar menys. I és molt graciós que... A la universitat on ensenyo els meus alumnes tenen entre 28 i 55 anys, és a dir, gent semblant a nosaltres. I alguns, jo diria el 10

o 20 %, fan la tasca, els altres em menteixen i no la fan perquè és una tasca llarga, i realment canvien i els passen coses. I comencen a notar diferències qui? Les parelles dels meus alumnes. "Ostres, no crida més, o està més tranquil, o dorm millor o està anant a buscar els nois a l'escola i mai els anava a buscar". I comencen a sospitar. Sempre hi ha sospita primer. "Què està passant, que estàs més tranquil?" "No, amor meu, estic treballant a estar més tranquil perquè és bo per a tots". "No, jo et vaig conèixer cridaner.

Jo vull que cridis. No canviïs". Perquè un dels grans riscos de començar a sentir el que un sent i a estar menys reactiu a la vida i a adonar-se que el 99 % dels desafiaments, alguns els diuen <i> problemes</i> , que tenim al dia no són greus, no són urgents, no són dramàtics... En general, el 99 %, diria... I quan un entrena la intel·ligència del cos comença a passar això. Stani, que bo tenir-te aquí. Estic molt content de veure't. Es parla molt, en aquests temps, del mindfulness, com una pràctica positiva. Aleshores, volia preguntar-te quina evidència

hi ha o què se sap des del punt de vista neurocientífic i emocional sobre aquesta pràctica. Està bé, bona pregunta. Alguna cosa... Ja he comentat una mica la meditació ràpidament, però sense voler desprestigiar ningú, per mi el mindfulness és un <i> copypaste</i> del budisme. Em sembla molt interessant aquesta història: quan Buda, fa 3500 anys, canvia la forma de meditar, no és que ningú no medités en aquella època, molta gent meditava, sobretot a l'Índia, a Sri Lanka, a Myanmar, en aquests països que em moro de ganes de conèixer. En general, la gent meditava, els ioguis meditaven,

el que s'anomena la <i> meditació cap a fora</i> . Per exemple, s'asseia, mirava un arbre i es concentrava tant en l'arbre que "et converties en l'arbre". Aquesta era la meditació clàssica del moment. Buda canvia i fa el que s'anomena la <i> meditació insight</i> , que és cap endins. I la traducció de <i> mindfulness té a veure amb el insight</i> . I, aleshores, Buda comença a meditar cap endins, que significa que l'objecte de la meditació sigui la meva respiració, que és dins meu, o que tingui a veure amb els meus sentits, amb el que escolto, o

estar atent a què estic pensant. L'important és estar atent a una sola cosa, sense jutjar què passa, sense haver d'analitzar-ho. Està passant això, estic pensant en això, se'n va. Estic pensant en això, se'n va. No em quedo atrapat en la ruminació. Però la història que em van explicar els que es diuen Dharma Teachers, que són els que ensenyen mindfulness de veritat, és que quan Buda es troba amb uns anglesos en l'idioma que ell parlava, no me'n recordo si era pali o sànscrit, però era una de les dues segur, quan ell diu la paraula nova d'aquesta

meditació cap a dins, en realitat la traducció literal a l'anglès és <i> cultivation</i> , no és <i> meditation</i> . El que proposa Buda, que és el que fa el mindfulness, és cultivar. I què és cultivar? Conrear és fer créixer alguna cosa. I què estàs cultivant quan medites? Estàs cultivant la teva consciència. Estàs engrandint la teva consciència. Estàs entenent més tot el que està passant fora i endins, que és una mica el que parlàvem de la intel·ligència del cos. I el que observen els estudis, fonamentalment dels Estats Units, amb grans meditadors o amb meditadors que mediten

des de fa molts anys, és que comencen a veure molts canvis a la funció i l'estructura del cervell. Fonamentalment, com li he dit a la María Eugènia, a les àrees interoceptives, un comença a tenir moltíssima més informació del cos i a prendre altres decisions a la vida, es fa més intel·ligent. Altres de les grans àrees del cervell que es modifiquen molt de pressa quan un medita mindfulness són les àrees de l'atenció i la concentració. Per això els esportistes mediten tant, perquè necessiten estar més concentrats o més temps concentrats, que també ens va bé a nosaltres.

I una àrea que en particular m'agrada molt, que s'enforteix un munt, és el còrtex prefrontal esquerre, aquesta part de darrere del front, de la part esquerra del front, que té moltes responsabilitats a la nostra vida, però una de les principals és sostenir les emocions plaents: sentir-se bé molt de temps, estar bé, parlar-se bé. I una altra de les funcions que té aquest còrtex prefrontal esquerre, que s'enforteix quan un... És a dir, estic dient sense dir-ho que quan un medita és més feliç per més temps, se sent millor amb el mateix exacte que tenia abans. Perquè

aquí no parlem de "bentenir”, parlem de benestar. Se sent millor. Però aquest còrtex prefrontal esquerre té una autopista directa a un tros de cervell, que segur que han sentit, que és l'amígdala. L'amígdala és la que es posa nerviosa quan passa alguna cosa, sigui una cosa real o alguna cosa inventada per nosaltres. L'amígdala es posa nerviosa igual, s'activa diem en biologia. I, quan un medita, el que comença a passar és que el còrtex prefrontal esquerre augmenta aquesta autopista cap a l'amígdala i l'acaricia. "Amígdala, tranquil·la. Amígdala, ja està, no passa res. T'ho estàs imaginant. No et faran

fora". Sempre parlo de les carícies. Acaronem el nervi vague, ara acaronem l'amígdala. I això, traduït a l'espanyol, es diu <i> resiliència</i> . Un es recupera més de pressa dels esdeveniments desafiadors de la nostra vida per haver meditat. Un se n'adona ràpidament sense fer servir la lògica, és com que es recupera més de pressa. En biologia, la resiliència està definida amb la velocitat a què em recuperaré d'un esdeveniment difícil o traumàtic o desafiador de la meva vida. Els meditadors es recuperen més de pressa, són més resilients. Més concentració, més intel·ligència del cos, més resiliència, millors i

més profundes emocions plaents. Per què no meditar? Ostres. És gratis. Es pot fer en un munt de llocs. No cal estar assegut així, travat en flor de lotus. Un pot meditar de maneres diferents, en moviment, caminant. Petites recomanacions meves ràpides, perquè em pregunten molt sobre el mindfulness: una és que crec que és bo aprendre amb un instructor. Si bé existeixen les aplicacions i moltes estan molt bé, un instructor et porta, t'acompanya. La majoria de la gent normal, entre cometes, diu: "Jo no puc meditar perquè no paro de pensar". Bé, qui va dir que meditar és

no pensar? És mentida. No es pot pensar gairebé. L'instructor us va acompanyant en aquest camí cap a fer que trobis la tècnica i mai no té... Una de les coses boniques de la meditació que ens costa molt a nosaltres és que no s'ha de fer bé, s'ha de fer. En general, el que fem ho hem de fer bé. S'ha de fer, punt. Un dia serà millor, un dia pitjor, però no importa, cal sostenir-ho en el temps. Una altra de les coses que recomano molt per a aquells que es vulguin iniciar a la meditació i que

ràpidament prengui lloc a les seves vides és practicar en grup. Anar amb un instructor i amb gent. Amb 10, 20, 30 persones. Cinc, tant se val. Es genera una altra energia, es genera un altre ambient,... Un està com a motivat pels altres també per quedar-se quiet o de vegades també per a aquest moviment. I, finalment, aquesta disciplina tan important, que per a alguns és una forma de vida... Quan un medita molt de temps i després deixa de meditar, és com la dieta o com anar al gimnàs: torna enrere. No és que quedi. "Ja he meditat

tres anys, ja està". No, és un hàbit que cal incorporar perquè realment tingui beneficis a la nostra vida mental i física. Hola, com estàs, Estanislao? Em dic Luciana. A les teves investigacions del cervell i les emocions, volia saber què és el que més et va sorprendre de com fem servir l'estrès. Bé, és bona la pregunta, sobretot perquè, bé, com els explicava que treballo amb esportistes d'elit, en general, el moment de la competència és un moment estressant. No per a tothom, però per a molts. Sempre sento entrenadors d'esportistes olímpics, entrenadors no de la ment, sinó de

les disciplines esportives, que diuen que el 90 % dels esportistes d'elit entrenen molt millor del que competeixen. Alguna cosa passa a la competència, i ja sabem que té a veure amb l'estrès i la pressió, que vas entrenar increïble i vas jugar més o menys. El 9 % competeix igual que entrena i l'1 % competeix millor del que entrena. En aquest 99 % tinc molta feina, perquè moltes de les situacions que fan que competeixi pitjor del que entreno tenen a veure amb el maneig de l'estrès, com diu la Luciana. I l'estrès el que fa sempre, i

tu parlaves de les emocions, és que sempre dispararà emocions. Una de les coses més importants de la gestió de l'estrès és tenir clar, en mi, cadascun en cadascun de vosaltres, quina emoció o emocions se'm disparen quan estic estressat. En general, és ansietat, aquesta por a alguna cosa que passarà que encara no ha passat. Aquesta sensació de no control de futur. Però molta gent, i m'ha passat al món de l'esport i m'ha divertit sentir-ho... Tenia un tenista molt famós, en aquest cas no puc dir-ne el nom, a qui l'estrès el que li feia sentir era evitació.

Evitació. No volia. "No, no, no surto". "Com que no surto? T'estan cridant al <i> court</i> . Has de sortir". Estic parlant d'un tenista top 50. La seva emoció era evitar. ¿Quantes vegades evitem contestar un missatge o una confrontació o una xerrada difícil amb algú? Estem evitant, evitant i, després, en general, això explota de manera no desitjada. Aleshores, crec que el primer és: "A veure, estic estressada. Què sento? Estic enutjat, enutjada? Estic amb por, estic amb pànic, estic amb ansietat, estic evitant alguna cosa? Estic nerviós?". Quan un ja descobreix aquesta gamma d'emocions o emoció... Si és

una, és millor perquè és més fàcil. Aquí podem començar a treballar com regulo aquesta emoció. Perquè, si regulo aquesta emoció, baixa l'estrès. Perquè l'estrès empeny l'emoció. L'altra cosa, per contestar-te, que em va cridar molt l'atenció i em sembla pràctic i fàcil de fer, és que quan un està estressat moltes vegades té a veure amb la ment preocupada per alguna cosa, no? De la feina, del client, de si arribo a final de mes, dels diners. I aquesta ment preocupada genera un cos tens. Perquè en biologia, no ho he dit encara, ment i cos és el mateix.

Ment preocupada, cos tens. I al revés, cos tens, em començo a preocupar. "Ui, què tinc aquí, fa 200 anys, que em fa mal? Què deu ser?". I em començo a preocupar: "He d'anar al metge, serà una cosa greu? No, ho deixaré". Evito. "No, no faig res. No passa res". Molta gent fa això. I aquest cercle de ment preocupada, cos tens, cos tens, ment preocupada, un pot intervenir per trencar aquest cercle i baixar l'estrès. Parèntesi: quan he dit que la ment en biologia són els pensaments, i fa una estona els he explicat que els pensaments són

energia, electricitat, ho recorden?, el cos és matèria: tenim ment, energia i cos, matèria. Però, quan un parla amb un físic i li pregunta de què està feta la matèria, et dirà sens dubte que 99,99 % d'energia i 0,001 de massa. És a dir, la matèria està composta d'energia gairebé tota. I la ment és energia, és a dir, som energia. Aleshores, en aquest estrès, ment tensa, cos tens i ment preocupada, un pot intervenir. I la gent decideix com vol intervenir, els en dono exemples. Alguna cosa ja l'hem mencionat, però els en dono exemples perquè pensin quan

estan estressats. Jo puc intervenir el cos per relaxar la ment. O puc intervenir la ment per relaxar el cos. Puc anar per qualsevol dels camins, depèn del que em sigui més fàcil a mi o del que m'agradi més. Una manera d'intervenir el cos per baixar la ruminació i els pensaments preocupants és la nostra amiga la meditació. Quan un està meditant és al cos. Estic en la respiració o estic en els sons o estic en... I, de sobte, quan el cos baixa... Perquè l'efecte secundari de meditar és relaxar-se. No és relaxar-se, però és un efecte que

passa a la meditació. Però també hi puc intervenir amb la ment. Jo amb la ment puc dir: "Canviaré el meu patró respiratori perquè el cos es relaxi. En comptes d'estar preocupat per les coses perquè estic preocupat, perquè estic estressat, respiraré quatre-vuit". Recorden? Aleshores, el cos es començarà a relaxar i jo no estaré pensant perquè estaré respirant, la meva atenció estarà en la respiració, no en el pensament. Aleshores, de tornada, canvio la respiració, es relaxa el cos i la ment. Medito, es relaxa el cos i la ment. I una de molt coneguda al món de l'esport

i poc coneguda potser per a nosaltres... Perquè tinc molts alumnes que em diuen: "A mi meditar no em va. No em crec aquestes coses, no m'agrada". D'acord, és acceptable. Cadascú, el que vulgui. El que deia al principi, cadascú ha de veure quina de totes aquestes eines el tanca i vol provar. I hi ha un mètode que s'anomena<i> relaxació muscular progressiva</i> , que és una manera de relaxar el cos, ara els explico. I, de tornada, sempre que relaxin el cos relaxaran la ment. I és jeure a terra o al llit, o assegut on vulguin, en una

cadira, i aniran... cadenes musculars grans, per exemple, el quàdriceps, després l'abdomen... aniran contraient molt fort la tensió dels músculs durant 10 segons i deixar anar. Premin els quàdriceps amb molta força i deixar anar. Després vaig a l'abdomen, premo la panxa amb molta força i deixo anar, i així faig com un viatge de baix a dalt, que ho puc fer dues o tres vegades, i se'n quedaran adormits alguns. L'Eugenia, que l'he mencionat fa una estoneta, em deia que aquesta tècnica... A ella no la feia meditar. "Crec... És espectacular". "No, no vull. Tens una altra cosa?". "Relaxació

muscular progressiva". Li va canviar la vida. Abans de dormir o abans d'una regata, no cinc minuts abans perquè no pot sortir així a la regata. La nit anterior li costava dormir i feia aquesta feina i s'adormia en pau i relaxada i s'aixecava amb ànims. D'això es tracta. La clau d'aquesta tècnica, que és poc escoltada per aquí, perquè parlem molt de meditació i respiració, però no dels músculs, és que quan un contrau els músculs fort, la major part de l'altre tros de cos estigui relaxada. Aleshores, que realment vagi cadena muscular per cadena muscular. Una altra manera

de baixar els nivells d'estrès. Hola, Stani, soc en Manu Isnich. Jo volia preguntar-te alguna cosa sobre aquest concepte que se sent molt, que és la plasticitat cerebral. Fins i tot la definició de la neurociència encara em resulta una mica complicada. Però ¿quines coses podem adoptar nosaltres en el dia a dia o quins hàbits podem tenir en el nostre dia a dia per millorar aquesta capacitat cerebral? Bé, en geriàtrics... Gràcies, Manu, bona pregunta. La gent que no és tan jove surt motivada amb aquesta resposta. En geriàtrics dels Estats Units, van agafar avis i àvies de 90

anys i, primer, el que van fer va ser mesurar el que s'anomena en biologia l'<i> edat cerebral</i> . Un té una edat cronològica, jo en tinc 25, i després té una edat cerebral que té a veure amb la quantitat i qualitat de neurotransmissors que circulen al cervell en aquest moment. La majoria tenim semblant la nostra edat cronològica i la cerebral, però, han vist que hi ha gent de 40 que sembla de 60? O que hi ha gent de 60 que sembla de 40? Però no físicament. Estic parlant de la seva actitud, forma. Bé, van agafar

aquests avis de 90, avis i àvies, i primer van mesurar la seva edat cerebral, i en tenien més o menys 90. Aleshores, l'important de començar l'experiment és: té 90 anys cronològics i al cap, cerebral. I, de tornada, com al cinema amb la comèdia, els van dividir en dos i a aquests avis els van dir: "Vostès faran la vida del geriàtric, els ficarem la televisió, els banyarem, els farem el menjar, els atendrem les habitacions, prepararem...". I a aquests avis, aquests no ho van sentir perquè es posarien gelosos, els van preguntar: "Avi, àvia, hi ha alguna cosa

a la vida que els ha quedat pendent d'aprendre?". I, bé, "No, ja soc vell, no puc, ja és tard". "No, hi ha alguna cosa que els va quedar?". Aleshores, el primer avi que s'anima: "A mi m'encantaria aprendre xinès, a parlar en xinès". "Avi, demà li posem un profe de xinès. Cada tarda, després de dinar, té xinès". Aleshores, es comencen a animar. "Jo sempre vaig voler cuinar sushi". Tenim el xef de sushi. "Demà, àvia, vostè, sushi". "A mi m'agradava sempre la literatura grega, però no vaig llegir mai res". "Demà li portem un profe de literatura grega

i es ficarà amb els llibres". I comencen. Un diu: "Bé, a mi sempre em va agradar el <i> kitesurf</i> ". "No, avi, <i> kitesurf</i> , no. <i>Kitesurf</i> , no perquè el maluc està delicat. Però hi ha una altra cosa?". "Sí, piano". Professor de piano. "Demà portarem un piano al geriàtric i tocarà el piano". Anem bé? És divertit. Aleshores, els avis a la tarda... Aquests estan mirant la televisió i aquests estan aprenent alguna cosa. Sis mesos més tard, ve el propietari, el president, el director del geriàtric. Òbviament, tot això amb els científics. I els diu a

aquests avis: "A partir de demà no els cuinarem més. No els farem més les habitacions. No els banyarem més. S'hauran d'arreglar sols". Llevat d'aquell que realment no pot. I s'organitzen i, bé, es preparen el menjar, tenen un altre horari de la cuina, s'organitzen per arreglar els llits, fer les habitacions... Estan com a més autònoms. L'únic que van canviar és això: un aprèn xinès, l'altre aprèn piano, l'altre aprèn sushi... No estan fent cap activitat física diferent. Al cap d'un any, que acaba l'experiment... Per aquí algun s'anima a pensar què mesuraran els científics. Mesuraran l'edat cerebral. Aquestes

persones poden tenir neuroplasticitat? El seu cervell, amb 90 anys, pot continuar aprenent? I no només que sí, i és emocionant veure l'avi, al cap d'un any, tocar el piano per a la família o l'altre parlant en xinès, i tu et quedes així, sinó que a més tenen 70 anys al cervell. O sigui, van rejovenir 20 anys, només pel fet de proposar-se, amb ganes, ara va, important, amb intenció i amb ganes, aprendre alguna cosa. Aleshores, les notícies són aquestes. Tant se val l'edat. La plasticitat hi és. Ara, sentit comú: la d'un nen de sis i un

senyor de 90 clarament no és la mateixa, però el de 90, 80, 70, 60 i 50 pot continuar aprenent. El que els experiments demostren és que, ho dic amb afecte això, quant un més vell és o quant un més gran es posa, el que impacta a la neuroplasticitat té a veure més amb les ganes. A un senyor, una senyora, de 90 anys sense ganes d'aprendre piano li poses un profe de piano cada dia i probablement no aprendrà, però un de 20, sí, o un de 10. Han vist quan els pares diuen "La meva filla ha

de fer piano"? Li poses el professor i aprèn encara que no en tingui ganes. Aleshores, és això: neuroplasticitat és aquesta capacitat que té el cervell de continuar aprenent, continuar creixent, que no té gaire a veure amb l'edat. Després, lògica, sentit comú, es va perdent amb l'edat, però els acabo de dir que amb 90 anys es pot. I això, llavors, com a recomanacions, bé, sempre que estic aprenent alguna cosa que em costa, que m'és difícil, estic rejovenint. I l'altra eina, obvi, sens dubte, és l'activitat física. No hi ha cap mena de dubte. L'activitat física genera un

rejoveniment al cervell i a les funcions cognitives, etc. Però això seria com el corol·lari, el mantra. Si jo vull aprendre alguna cosa nova i em costa, m'estic fent més jove. ¿Quina crec que és una bonica diferència amb els de 15, 20, 25 i els de 30 cap amunt, no ho sé? És que quan un ja és adult... A veure, jo en tinc 53. Vull aprendre tocar el piano. No vull ser Mozart, no necessito ser perfecte. Potser quan era petit volia ser molt bo en alguna cosa. Això és per passar-ho bé, per divertir-me, per desafiar-me o

per tocar-li als meus fills, per aprendre'm una cançó. Però en el moment que m'estigui costant alguna cosa, he de pensar: "Que bo, estic sent més jove a la meva vida". Hola, soc la Mara. M'agradaria preguntar-te com podem entrenar la nostra ment per ser més resilients en situacions d'incertesa i de canvi constant. Després, jugo al <i> hoquei</i> . Dins un context d'equip, moltes vegades he vist que l'equip, quan va malament, és com si tingués la sensació que mentalment... És com si pogués escoltar. Hi ha un moment en què et dones per vençut. ¿Com podríem gestionar això

i sortir enfortits o recalcular o canviar aquesta situació? Deixa'm començar explicant-te això: hi ha com una intel·ligència... o a mi m'agrada fer servir la paraula, l'he dit tres vegades ja, <i>autoconeixement conceptual</i> . El que jo sé i el que jo em dic de mi mateix. Conceptes: soc calb o pelat, tinc 53 anys, soc biòleg, soc argentí, vaig estudiar aquí, m'agrada tal cosa, soc una persona així. Jo em dic coses i puc anar aprenent a conèixer-me cada cop més. I això s'anomena<i> autoconeixement conceptual</i> , quant em conec sobre les coses que em dic i qui soc.

I en biologia parlem d'una feina <i> top-down</i> , de la part més <i> top</i> del cervell, que és el còrtex prefrontal, que em permet pensar, em començo a conèixer a mi mateix. I després hi ha l'altre autoconeixement, que és el que parlàvem fa una estoneta amb la María Eugenia, que és el sensorial del cos, que seria com una cosa <i> bottom-up</i> . Bé des del cos per conèixer-me cap amunt. No treballo amb la ment, si bé ella vol saber com canviem la ment, sinó que treballo des del cos. Quan un fa com una mena de

triangle<i> top-down</i> i <i> bottom-up</i> , al centre, això és com l'autoconeixement més integrat. Jo em començo a conèixer des dels conceptes, aprenc a conèixer-me des del cos i és com que integro la meva intel·ligència dels dos llocs. Aleshores, quan parlem de temes de canvi o de ser més resilients, fa una estona els he explicat que la meditació estava provada científicament que un dels efectes més ràpids que té al cervell és fer-te més resilient. Això de tranquil·litzar l'amígdala amb el còrtex prefrontal esquerre, no tot és tan dramàtic, ja ha passat, hi ha altres desafiaments a la

vida, tens altres oportunitats... I això seria treballar <i> bottom-up</i> : a través de la meditació i el cos, em faig més resilient. I l'altra cosa és el que de vegades coneixem com el canvi de <i> mindset</i> , que està molt de moda també. Quina és la meva actitud davant de les situacions de la vida? <i>Mindset</i> , actitud, maneres de pensar. Gairebé mai no estem pensant en què estem pensant davant d'una situació desafiant. Aleshores, en moments en què et trobes... "Ui, m'agradaria ser més resilient, això m'està costant molt, no puc avançar, per què?", té a veure

amb una de les respostes anteriors. Dir: "A veure, en què estic pensant que estic tan travada? ¿Quins són aquests pensaments i tenen un impacte en aquesta no resiliència? ¿Té un impacte en què jo no em pugui sentir bé i tirar endavant i tornar-ho a intentar?". I jo, de tornada... Per una qüestió més estadística que científica, pels meus anys d'experiència, el 80 % descobreix: "És clar, estic travat aquí, no puc sortir, no soc resilient, perquè tinc tots aquests pensaments que estan com contaminant la meva emoció. Estan dient-me que no podràs, que no ets bo, no ets

fort". Pel que fa a l'equip, he treballat amb molts equips d'esport i, segons la ciència, hi ha dues maneres de motivar-se. Està estudiat a la Columbia University de Nova York. Una és: hi ha gent a qui motiva guanyar. Hi ha gent a qui motiva anar a més. Hi ha gent que quan té zero, en vol un. I aquesta és una motivació força instintiva. Bastant de: "Entrenaré més fort avui. Per què? No ho sé. Ho sento així. Vull més". Però hi ha una altra manera de motivar-se, que molta gent d'aquí segurament la té, que és no

perdre el que ja tinc. A mi el que em motiva és tot el que vaig aconseguir com faig per no perdre-ho. És a dir, si tinc zero, a mi em motiva com no anar-me'n a menys un. Un es diu <i> mode promoció i l'altre es diu mode prevenció</i> . Tots els éssers humans tenim aquestes dues àrees al cervell i aquí, a Nova York, van descobrir que algunes persones fem servir molt més el promoció, sempre estem amb un llenguatge i un comportament d'anar a més, i a altres persones les motiva més com em cuido del que

ja he aconseguit, del que ja tinc, del que jo ja soc, del que jo ja sento. I això és un altre llenguatge. Aleshores, aquí tinc un exemple molt bonic. Entrenava un jugador de tenis, en Guido Pella, ho puc dir, argentí. I a en Guido Pella jo només el sentia a les converses amb el seu entrenador en Gustavo Marcaccio, que avui és director de l'acadèmia de Nadal. I en Guido... Jo deia: "Aquest noi quan parla sento que el que vol és no perdre". Que no és el mateix que guanyar. Sembla que és el mateix, però per

al cervell no és el mateix, perquè el cervell fa molt cas al llenguatge, al que tu li dius. I en Gustavo, Cachito li diem, es posarà content que l'estigui mencionant aquí, és una persona extremadament promoció. Com milloro, com guanyo, com fico la bola a dins, com trec millor... És clar, jo els veia interactuar i alguna cosa estava travada en aquesta relació. El que vaig fer va ser fer els estudis a Nova York sobre les seves maneres, perquè és un estudi que es fa senzill, una enquesta molt llarga, i clarament a en Guido li va donar

prevenció, a en Gustavo li va donar promoció i aquí hi havia com un lloc on no es podien entendre<i> coach</i> i <i> coachee</i> , s'entén? Aleshores, quan els mostro això... De passada jo vaig fer la meva. Ja vaig enviar a Nova York i vaig pagar per tothom. Quan els mostro això, ho veuen, i endevinin qui ha de canviar perquè aquesta relació millori. El tenista o l'entrenador? Què pensen? L'entrenador. És clar, jo tinc un deixeble o un tenista o una persona a càrrec, a qui, si jo continuo parlant i motivant com jo crec que es motivarà,

no aconseguiré gaire. Ara, si jo m'adapto al seu estil de motivació, probablement faci molts canvis. En Guido va passar de 80 a 30 del món, va guanyar a Argentina la Copa Davis per primera vegada en la seva història. En Guido va jugar tots els partits menys la final i els va guanyar. I quan l'entrevisten i li pregunten "Ostres, com ha millorat el teu tenis, què has canviat?, ell diu: "El meu tenis és el mateix. Jo no he canviat res del tenis. He canviat el cap". Aleshores, moltes vegades als equips, l'entrenador o l'entrenadora o els líders

dels equips, que són els que empenyen una mica cap endavant, tenen una manera de motivar-se que els seus companys, potser, no. Això és el que fa un <i> coach</i> mental quan treballa amb un equip. Un equip poden ser dos o 30, com al <i> rugbi</i> o al futbol. És intentar entendre els estils dels jugadors i del cos tècnic, de l'<i> staff</i> , i veure si podem conciliar el discurs o la manera de motivar-los perquè tots anem cap al mateix lloc. Algun es perdrà en el camí, un altre estarà més... però, almenys, quan xerrem, seiem l'equip

com estem nosaltres i xerrem d'això, comencem a conèixer-nos. "És clar, a mi em motiva més quan pico un penal...". Això es va fer en un equip de segona divisió d'Alemanya. "Quan pico un penal i el <i> coach</i> em crida quan estic anant a expulsar el penal 'Fot-la dins, fot-li, a l'angle, fot el gol!', no sento res. Ara, quan em diu 'Assegura-la, fort al mig', millor per a mi". Com, canviant la manera de parlar, em motivo més o em motivo menys. Hola, Stani. Soc l'Amparo. Sabem que les emocions formen part de la nostra vida habitual, de

la nostra vida quotidiana. Des del punt de vista de la biologia, ¿com penses tu que aquestes emocions afecten a la nostra presa de decisions? I, ¿com afecten aquesta presa de decisions, com podem convertir-les en les nostres aliades i que no siguin un obstacle? És bona la pregunta. Gràcies, Amparo. Havíem parlat una mica, els havia explicat aquesta espècie d'entrepà o sandvitx, com diem a Argentina, on hi havia els pensaments, les emocions i els comportaments, i que com un pensa sent, però no he dit que com un sent pensa. Hi ha com una interacció permanent. En aquest

moment està succeint que la vostra manera de pensar impacta en com se senten i com se senten... i comencen a pensar alguna cosa referent a això, etc. Aleshores, quan un biòleg estudia el cervell, les àrees responsables de les emocions, que és el sistema límbic, i l'àrea responsable dels pensaments, que és el còrtex prefrontal... Seria límbic i còrtex prefrontal, el <i> maquinari</i> , emocions i pensaments, el <i> programari</i> . Aquestes àrees interactuen, hi ha autopistes, hi ha xarxes neuronals que van d'una àrea a l'altra i aquest còrtex prefrontal al límbic. Quan un es fica a la

fisiologia del cervell, el que observa és que aquestes autopistes o xarxes neuronals o mapes que influeixen l'un sobre l'altre no són homogenis. Hi ha molta més informació que circula del sistema límbic, emocions, al còrtex prefrontal, pensaments, que viceversa. Això es resumeix a la famosa frase "Som éssers emocionals que vam aprendre a pensar". No som éssers racionals que sentim. On és l'experiment? Quan un posa una persona en una ressonància magnètica nuclear i la fa prendre múltiples decisions, algunes molt senzilles, com si prefereix maduixes o bananes, senzilla, i altres més complexes com què t'agradaria fer quan siguis

gran, com canviaries la teva feina, decisions que requereixen de més pensament, el que el científic observa és que més del 90 % d'aquestes decisions que la persona al ressonador va prenent i parlant amb el científic que ho escolta amb els auriculars provenen del món emocional. Són molt emocionals. I la raó, els pensaments, la lògica, l'anàlisi que tots fem servir, ho utilitzem molt més per concloure o per justificar-nos que per decidir. Això pot semblar una mica contraintuïtiu, perquè diem: "No, un moment, estic pensant què faig amb el client, jo estic pensant com encaro aquesta relació o

com parlo als meus fills. Jo estic pensant, pensant, pensant". Bé, però aparentment... En biologia diem que la raó està sobrevalorada. No la fem servir tant per decidir, sinó per concloure, per justificar allò que ja emocionalment decidim. Aquelles persones que tenen alta intel·ligència emocional tenen més clar això, que estan decidint des de l'emoció i també es recolzen en la raó per cercar certa justificació, concloure. Ara veurem per què passa això. Però la resposta és que decidim molt més amb les emocions que amb els pensaments o amb la raó. Aleshores, com fer-les servir a favor nostre, com

preguntaves tu? Té a veure amb això, quines són les emocions que jo necessito sentir o en quin estat emocional jo sento que, ostres, estic prenent bones decisions a la meva vida. O el que mesurem molt al laboratori, jo no ho faig més, és gent que es penedeix menys de les decisions que ha pres. No es mesura la qualitat de la decisió presa, sinó si cada cop me'n penedeixo menys de la decisió que prenc. I aquesta gent que va enfortint la seva intel·ligència emocional. Ara, què passa? Al cervell no li interessa ser feliç. Al cervell no

li interessa estar bé i passar-la bé i gaudir de la vida, dels amics, del menjar, de les experiències. El cervell s'ha format al llarg de molts anys, parlem de més o menys dos milions d'anys d'evolució, amb un sol propòsit. Quin? Ser viu, no estar feliç. A l'<i> Homo sapiens</i> de la sabana africana que estava olorant una flor per ser feliç perquè l'olor és... venia el lleopard i se'l menjava. Ara, l'<i> Homo sapiens</i> que estava tot el temps estressat i atent a veure el tro, on és l'aigua, com m'abrigo, el refugi... Aquest <i> Homo sapiens són

els nostres avis.</i> Aleshores, hi ha una tendència natural, evolutiva, a estar més estressats que no, o amb més pensaments... Li prestem més atenció al negatiu que al positiu. Aleshores, per al cervell, el número u és sobreviure. Per sobreviure, tornem a la sabana africana fa 100 mil anys, alguns antropòlegs diuen 200 mil anys, per sobreviure eren molt importants petites coses: menjar, abrigar-se quan feia fred, tenir cura de problemes com un lleopard, la manca d'aigua, etc., no menjar menjar enverinat o tòxic... No gaire més. Això era sobreviure. Reproduir-se, òbviament. I fixeu-vos que totes aquestes coses que acabo

de mencionar, el menjar, l'aigua, el sexe, estar bé amb el cos i no tenir fred i no tenir calor, el que genera no és felicitat, genera plaer. I moltes vegades confonem al món occidental el plaer amb la felicitat. Aleshores, el cervell va trobar que, per sobreviure, està boníssim el plaer: menjar-se aquest fruit, o aquest rosegador, o prendre aquest got d'aigua, o dormir bé, o estar abrigat amb alguna pell o no sé què hi havia en aquella època per no tenir fred... Això dona plaer. I el plaer té un condiment molt particular en tots els éssers

humans: sempre és curt, sempre és a curt termini, sempre és una estoneta petita. Em menjo aquesta coca i ja ha passat, no continuo sentint el plaer de la coca. Quan l'he empassat, s'ha acabat. I una altra de la manera de sobreviure que el cervell va trobar és gairebé l'oposat al plaer, que és evitant el dolor. Si jo evito el lleopard, si jo evito la manca de menjar, si jo evito el sol a la cara, que em fa mal, que em pica, sobrevisc més. Aleshores, la funció del cervell és estar vius i per estar vius busca

plaer i evita el dolor. En aquesta recerca de plaer, que en aquella època eren petites coses com l'aigua, el menjar, el sexe i no gaire més, avui confonem aquesta recerca de plaer amb ser feliços. Aleshores, el que la biologia mostra és que aquest plaer el que ens atorga a nivell neurotransmissor és la famosa i avui molt coneguda dopamina. La dopamina, aquesta sensació de plaer. Ho faig així amb el cos, perquè realment és una sensació que se sent al cos. Biològicament, però, l'estat de contentació o de benestar o d'alegria, o de felicitat està produït per un

altre neurotransmissor que s'anomena <i> serotonina</i> . Aleshores, la dopamina genera aquest plaer. És a curt termini. La dopamina té molt més a veure amb prendre alguna cosa, menjar-se la xocolata, comportar-se d'una manera particular, i la felicitat té a veure més amb donar, amb les experiències, compartir amb els amics, amb la família. Aquest és més tenir per a mi, substància, comportament, i aquest és més donar cap a altres i experiències. Dos neurotransmissors diferents que solem confondre. "Estic feliç". No estàs feliç, estàs sentint plaer perquè t'estàs menjant aquesta ploma, aquest porc riquíssim que vaig menjar ahir. Això

és plaer, no és felicitat. Ara, ho estic menjant amb el Víctor i amb la meva xicota i amb el Migue i també sento felicitat perquè estic amb els meus amics i ho estic passant bé. O sigui, es pot ser feliç i tenir plaer alhora, però crec que aquí el gran desafiament, sobretot per als més joves, amb les tecnologies i els estímuls, és que la recerca permanent de plaer no porta mai un món de ser feliç. I un creu que, bé, quan tingui això, quan aconsegueixi tal cosa en el joc o quan arribi a aquest moment

a la sèrie... com que vindrà un moment que hi haurà tant plaer que seré feliç, i això no passarà mai. I no perquè ho digués Buda, sinó perquè, biològicament, com més dopamina fabriques, que és aquest plaer que busquem permanentment... La dopamina és un inhibidor de la serotonina. Com més cerca de plaer, més dopamina. Com més dopamina, menys serotonina. Com més plaer busques, menys feliços. No hi ha cap dubte per a la ciència. Hola, Stani. Soc la Maite. Moltes gràcies per aquesta estona tan bona que ens estàs fent passar. Jo et volia fer una pregunta que

és una mica controvertida i és quant influeixen en la nostra manera d'aprendre i la nostra capacitat d'aprendre i de relacionar-nos i adaptar-nos els gens, la genètica i quant depèn de l'entorn i del que ens envolta, per una banda. I, pel que fa a l'aprenentatge, quant té de genètica i quant té de força de voluntat, quant influeixen les dues coses en aprendre. Entès. Gràcies, Maite, per la pregunta. Primer apel·laré al premi de Harvard i a la frase del meu pare. Científicament... Jo no ho sé, si bé deu haver-hi molt investigat sobre el tema, però algunes coses

puc contestar amb força seguretat. Quan vaig estudiar Biologia Molecular i Genètica als anys noranta, la genètica ho era tot. Aquí el professor t'ensenyava: "Et va tocar aquest gen. No podràs aprendre mai piano". "Et va tocar aquest altre gen, és culpa del teu pare i la teva mare. Et va tocar". I ara, i sembla que ho dic malament, però ho dic bé, el que està de moda és l'epigenètica. Ara ja se sap que t'ha tocat un gen encès o apagat, que, donat el teu context, la teva casa, la manera com els teus pares et parlen, el

que menges, si fas activitat física o no, com et prens l'estrès, com ets reconegut... tot aquest context que influeix, aquest medi ambient, pot fer que un gen que t'havia tocat o t'havia d'encendre, s'apagui. O al revés, que alguna cosa que estigui apagada s'encengui. Aleshores, fins i tot els genetistes que sento avui dia estan força a favor del que estic explicant, que és: "I, bé, sí, aquesta és la teva genètica, però el medi ambient hi influeix molt més". Aleshores, no hi ha dubte que el que t'està passant i sobretot com interpretes això que està passant a

la teva vida, quan eres petit, molt, i quan ets adult també, pot modificar les vostres capacitats d'aprenentatge per a més o per a menys. Però el meu missatge és, sens dubte, que mai no cal pensar que no puc pels gens o que no puc pel meu medi ambient, si bé el medi ambient ha contribuït a fer que creguis que no pots o que creguis que sí que pots. Aleshores, torno a la famosa frase sobre el cervell. El cervell mai no està en contacte amb la veritat. El cervell no sap què és veritat i què és

mentida. El cervell només fa cas a una cosa, cada dia fa cas a una cosa: en què creus? En què creus tu en aquest moment? "Pots aprendre anglès o no?". "No, jo per als idiomes no soc bona". Ja està, no podràs. Serà molt difícil. "Però qui ha dit que ets dolenta per als idiomes?". "No, perquè quan anava a l'escola primària, la professora em va fer <i> bullying i deia que parlava malament anglès".</i> I un aquestes experiències se les va creient i, químicament, al cervell, les creences són neurones unides pels seus axons i dendrites de manera

molt, molt connectada. I aquestes són les famoses creences limitants. Jo crec que no puc tal cosa o que no podria... Però, en realitat, ho hem dit amb l'experiment dels nois de 90, no és veritat. Segurament pots. No sé si seràs Nadal o Picasso o Mozart, però per què no? Si la neuroplasticitat, com preguntava en Manu, hi és, està esperant, està esperant que la comencis a modelar, aprenent coses noves, motivant-te, que en tinguis ganes. Aleshores, l'experiment més potent, i amb això tanco la pregunta, que s'ha fet al llarg de molts anys, més de 40, és, això

de genètica o context, l'impacte que té en els nens quan els adults els reconeixem en alguna cosa. Quan els pares o els mestres solem reconèixer els nostres fills o els nostres alumnes per com de bé que fan alguna cosa, això es diu en biologia el seu talent o intel·ligència. "Que bo que ets jugant a futbol. M'encanta com jugues a futbol. Increïble. Seràs jugador de futbol". "Que bo que ets amb els números. Matemàtiques. Amor meu, quin geni. Un 10 una altra vegada. Has tret un Excel·lent en Matemàtiques. Seràs enginyer, seràs comptador. Et seran fàcils els números".

O el que sigui. La pintura. "Que creatiu que és el meu fill! El meu fill és un creatiu. Li encanta dibuixar. És boníssim dibuixant. Fa uns dibuixos bonics". Quan un reforça això cada dia, pare, mare, tutor, avi o el que sigui, el nen aprèn de manera subconscient "A mi m'estimen per això, perquè m'estan tot el temps reconeixent en allò que soc bo". Subconscient, no és conscient el que estic dient. "Llavors, si m'estimen per això, què hauria de fer de la meva vida per no deixar de ser estimat? Molt d'això". I això es diu <i>fixed mindset</i>

o <i> actitud fixa o pensament fix</i> . Són adults que, quan de nens, hem estat reconeguts només pel que fèiem molt bé, i tenim una tendència a no canviar. "Jo soc així. M'estimes com soc o no m'estimes. Per què m'he d'esforçar si jo en els esports ja soc dolent? Ja ho vaig aprendre de petit que no soc bo". I això en biologia es diu que és mentida. Això és una cosa que tu has après amb les teves creences, però que ho has après perquè t'ho han transmès els teus pares. I, després, tenim els altres pares,

mares, tutors, mestres, que no enforteixen tant el reconeixement dels nens en el que fan bé, sinó que posen més èmfasi en l'esforç quan fan les coses i en el progrés. En comptes de dir "Que bé que dibuixes", li diuen "Ostres, abans feies palets, ara fas triangles. Ostres, has progressat un munt. Això et deu haver costat moltíssima feina, et felicito". Aleshores, quan un nen comença a aprendre de petit, d'un a 10 sobretot, que l'esforç, el progrés, que es va observant com un va millorant les coses, és on jo estic sent reconegut, "A mi no m'estimen per

dibuixar bé o malament, a mi m'estimen perquè jo continuo aprenent, m'esforço, vaig millorant". Aleshores, quan un és adult pensa el mateix. "Puc millorar, puc continuar progressant, he de tenir disciplina o entrenament". I aquí hi ha les dues grans, diguem-ne, mirades de la biologia sobre adults que creiem "Jo soc així, no em demanis una altra cosa" i altres diuen "Per què no? He d'intentar-ho. No sé si seré excel·lent, però ho puc intentar". I en general els primers, els fixos, són adults o nens que volen demostrar alguna cosa a algú. Jo vaig viure molts anys volent demostrar

al meu pare algunes coses. Després, el meu pare es va morir i vaig passar a voler demostrar-les a altres persones. I en un moment, vaig dir: "No, para. Estic estudiant i parlant d'això, he d'incorporar-ho a la meva vida. No he de demostrar res a ningú. Jo em vull desenvolupar. Jo vull millorar alguna cosa per a mi". Per mi, Messi, perdó que sigui molt argentí, és un gran exemple d'aquesta actitud de... Messi en té... Quants en té, 80 anys ja? 90 anys? Continua jugant a futbol i Messi encara fa coses que no feia. Continua millorant ell,

tot i que el seu físic ja no és el mateix, però és com una cosa increïble. Vols demostrar alguna cosa a algú o vols desenvolupar-te? Estàs volent ser bo en alguna cosa o estàs volent millorar en alguna cosa? Petites preguntes que fan la gran diferència en això que tots podem continuar aprenent, segons la biologia, i millorant. Ho he explicat amb els nois de 90. Però de vegades l'impacte que té el condicionament dels pares ens fa creure que no. I acabo amb això: ja som grans, no importen els nostres pares. Van fer el que van poder,

probablement ho van fer amb molt d'amor. Ara un pot canviar i, si és una actitud més fixa i creu que no pot, biològicament vinc a dir que es pot. Com? Creient que es pot fer. Si un en té ganes, molt millor. I, després, com tota cosa que un vol aprendre, practicar, practicar i practicar. D'això es tracta la vida. Hola, Stani. S'ha parlat molt de l'estrès i de com manejar-lo, i es diu que la passió, les ganes amb què fem alguna cosa, realment pot resultar l'anestèsia per a aquest estrès. Per què hi insisteixen? Un cop una

persona... Pels dubtes, no l'esmentaré, però una persona un dia em va veure treballant i em va dir: "Ostres, es nota que el que tu fas ho fas amb molta passió". "Sí, la veritat és que he trobat una passió a comunicar, sobretot, i a l'aula, la docència, els nens... m'agrada". Havia estat molts anys a la taula d'un laboratori treballant amb ratolins i amb cèl·lules i amb virus. No me'n penedeixo, però no ho feia amb passió, ho feia amb disciplina. I aquesta persona em va dir: "Compte, eh? Perquè aquesta passió que tu tens a fer les coses

i en la teva feina, en aquest cas, et generarà molt estrès". Jo vaig dir: "No, com? Com he d'estar estressat si m'encanta el que faig? Si per fi, ja de gran, he descobert que això és el que jo vull fer. A mi m'agrada estar aquí, m'agrada aquest moment, m'agrada aquesta conversa". I aquesta frase em va dir: "La passió és l'anestèsia de l'estrès". I la vaig entendre, després de molt de temps. Quan la vaig entendre? Quan vaig començar a emmalaltir. Perquè, en general, l'estrès crònic, sostingut en el temps i sense parar i posar-li un fre, perquè

no frena mai sol, un ha de tenir la consciència i la disciplina de frenar-ho. El més bo de l'estrès és que és reversible, un es pot desestressar. És clar, quan ho fa tot amb passió i li agrada molt el que fa creu que no està estressat. Perquè en general relacionem l'estrès amb "No m'agrada la meva vida, he d'anar a la feina, el meu cap, em costa... Aleshores estic estressat perquè tot ho faig amb tensió". Però no, un pot fer coses amb molta passió i estar estressat. Aleshores, jugo amb aquesta frase que em va dir aquest

senyor, un senyor gran, perquè la passió també ha de tenir de vegades, no diria els seus límits, però les mirades: "A veure, un moment, estic una mica passat. Ja he fet quatre hores de classe. És necessari donar quatre hores més?". "M'encanta, sí". "No, avui no. Frenaré. O entraré a l'aula més tranquil, amb el cos més relaxat, menys tens". Em costa molt, eh? Encara continuo treballant en mi un munt d'això, però a això em refereixo que la passió és l'anestèsia de l'estrès. Quan un té la sort que tinc jo de descobrir una passió, a la vida,

per una parella, una feina, pel que sigui, per un esport, no s'ha de creure que això és que no estaré mai estressat. També cal estar analitzant, inspeccionant, fent un diagnòstic: "Bé, un moment. Uf, estic anant molt de pressa. Sé que em diverteix i m'agrada, però aquesta velocitat de fer les coses, aquesta tensió al cap i al cos em pot emmalaltir". Per això va. Em dic Ana Laura i, aprofitant que treballo al món digital, et volia preguntar això: si els sentits fossin <i> apps</i> , quin hauríem d'actualitzar més per poder ser més feliços? Ostres! A veure,

no tinc cap dubte de la resposta. I té a veure una mica amb tot el fil de la conversa que hem tingut avui. En biologia parlem de tres menes de sentits. Els exteroceptius, que són els famosos cinc sentits que tots estudiem i coneixem a l'escola, no els diré. Els propioceptius, que tenen a veure amb el sentit que té el cos pel que fa a l'espai. La propiocepció és com els meus tendons, músculs i lligaments em van informant que està passant quan em moc, quan camino, si m'acosto al final de l'escenari, per exemple. I també hi

podem trobar el sentit vestibular, que tenen a veure amb l'oïda, que és el sentit que usen molt els atletes o els esportistes o actors i ballarins, que té a veure amb el meu cos a l'espai, com m'estic movent. I l'aplicació que jo hi posaria per estar tot el temps millorant-la són els sentits interns, que esmentem una mica avui i que són els interoceptius. Perquè tu parlaves dels sentits i la felicitat. Ràpidament jo dic, bé, per veure més o escoltar més no crec que siguem més feliços. Però tot allò que té a veure amb escoltar el

cos i els interoceptius, els sentits, les sensacions... Sí, ho he explicat al principi, enforteixen les àrees interoceptives del cervell, això et fa ser una persona integralment més intel·ligent. I estic convençut que com més et coneixes, jo uso <i> intel·ligència i autoconeixement</i> com a sinònims, millors decisions pots prendre a la teva vida i això porta a un món de més benestar. En aquestes noves decisions que potser un pot prendre quan se sent més i quan és més intel·ligent també poden passar coses lletges, com que un s'adoni que aquesta parella no va més, aquesta feina no és

per a mi, aquesta relació amb el meu fill no està bé, he de fer-me responsable d'una altra cosa, o amb el meu pare o la meva mare. Aleshores, en aquesta recerca de més benestar barra ser més feliç, estic convençut, perquè ho vaig incorporar a la meva vida personal i professional, que poder desenvolupar aquesta intel·ligència del cos, aquests sentits interns, produeix més benestar. Però en aquest procés m'han passat coses lletges: he canviat coses, he hagut d'adonar-me de coses que no m'agradaven de mi. En aquesta cerca, en aquest busseig, en aquesta curiositat interna, molta gent avorta perquè

descobreix coses que no li agraden i es comença a sentir incòmode. I en aquesta incomoditat que produeix actualitzar aquests sentits, com dius tu, crec que és bona la feina amb una teràpia o amb algú que et permeti entendre què t'està passant i t'ajudi amb aquesta incomoditat. I jo faig això perquè aquí estàs treballant amb el teu cos i descobreixes coses que no t'agraden, que vols canviar, potser t'has penedit moltes coses, i una persona pot des de dalt, des del cap, se'n recorden?, <i> top-down</i> , començar a acomodar això i també a baixar molt el tema

de la culpa, una de les poques emocions que, segons la biologia, no serveixen per a res. Aleshores, crec que, de tornada, tot porta a aquest món de baix a dalt, de dalt a baix. Crec que aquí és on trobem més benestar, no en tinc dubtes. De tornada, no només perquè ho veig als estudiants, sinó perquè ho he aplicat a la meva pròpia vida. Hola, Stani. Em dic Azucena. Encantada de ser avui aquí amb tu. Tinc una pregunta per a tu: com podem utilitzar la ciència per prendre millors decisions? Bé, és com anar tancant tota la

conversa avui. Crec que... Fa una estona parlàvem de com les emocions tenen un impacte molt gran a la nostra presa de decisions i com, en no ser conscients que estem decidint molt mitjançant el que sentim i no tant el que pensem, la ciència el que aporta és justament això. La ciència, gràcies a la tecnologia, comença a mostrar que moltes de les coses que decidim dia a dia tenen a veure molt més amb el món emocional que amb el món racional. I el món racional el fem servir més per justificar-nos o per concloure aquestes decisions. Aleshores,

tot el que té a veure amb la millora, l'enfortiment de la intel·ligència emocional... I per això la ciència té molt per aportar, tècniques, eines... primer, per conèixer les nostres emocions, després per aprendre a manejar aquestes emocions. Això permet entendre millor l'altre. Una paraula que ningú no ha esmentat és l'empatia, també està molt de moda. Jo puc entendre molt què li passa al meu client, al meu fill, a la meva parella, al meu amic, quan m'entenc a mi. No hi ha un sistema que entengui la meva dona o el meu marit i que jo no tingui

incorporat per a mi mateix. Quan un enforteix el propi autoconeixement, enforteix l'empatia i el fet d'entendre què li passa a l'altre. I quan un es coneix més a si mateix i el que sent, que prenem moltes decisions per aquí, comença a aprendre diferents eines que permeten regular les emocions. És a dir, m'adono que en aquest estat d'enuig prenc males decisions i vull baixar l'enuig. M'adono que amb aquesta por no m'animo a anar a l'examen. Com baixo una miqueta la por? M'adono que amb aquest content no ho passaré bé a la festa. Com pujo l'alegria per

passar-ho millor? Tot això és regulable amb tècniques. Això permet, d'una banda, entendre també el que passa al meu voltant, els senyals que em donen el cos i la cara de la gent que tinc al costat. I aquestes tres, sumades, produeixen millors relacions. Les relacions amb els altres, amb les persones que estimem i les que no estimem, perquè moltes vegades hem de relacionar-nos amb un client enutjós o amb un cap que no ens agrada o amb una persona que ens atén malament en un restaurant, en un bar. Bé, tot això és millorable a través de conèixer-se

les emocions, regular-les. I la ciència té molt per aportar-hi. Hi ha molts mètodes i tècniques per regular les emocions que et permeten prendre millors decisions. Crec que té a veure una mica amb el que hem parlat avui: com jo penso, sento. Si jo canvio la meva manera de pensar, sentiré diferent. Puc regular les meves emocions. I també com jo em moc i com jo conec el meu cos, la famosa intel·ligència sensorial, em permet també regular les meves emocions. De vegades cal treballar les emocions sense treballar les emocions. Estic treballant els pensaments o estic treballant el

meu cos, però estic afectant com em sento. I aquesta és una feina. El desafiament més gran és que no hi ha una manera d'estandarditzar-ho. "Hem de fer això". No, és una feina molt personal. Com els deia fa una estona amb l'Eugenia i en Mateo, els nois de vela, L'Eugenia ha d'estar molt tranquil·la per prendre bones decisions. Mateu pot estar una mica enutjat i pren bones decisions. Per això també és un missatge valent per als pares i per als caps. Molta gent té gent a càrrec. Com tu et sents quan prens bones decisions no vol dir

que els teus fills o la teva parella o el teu equip senti el mateix. De vegades diem: "Com jo, quan estic així, decideixo bé, tots han de ser iguals a mi". Aleshores, l'empatia no és fes per l'altre allò que tu vulguis que facin per tu. L'empatia és fes per l'altre el que l'altre vol que facin, que de vegades és diferent del que tu vols. Aleshores, tot això de les emocions, que és molt subjectiu, és molt desafiant. Però sens dubte val la pena ficar-se en aquest món per conèixer-se i, de nou, sempre anem al mateix lloc,

prendre millors decisions i generar-nos més benestar. Soc en Germán. Et volia preguntar si el fet de queixar-se pot arribar a generar plaer, el sentiment de queixar-se com a tal. Hi ha estudis que, com els deia fa un temps, fa una estoneta... Tot el que tingui a veure amb el plaer al cervell li encanta perquè el plaer per al cervell, quan es va formar, era sobreviure: menjar, aliment, etc. I hi ha estudis que mostren que hi ha tres coses que també ens donen plaer, és a dir, que ens donen una mica de dopamina, que al cervell

el fan sentir bé: una és la queixa, un altre és culpar l'altre i la darrera és tenir raó. Aleshores, si es posen a pensar durant les nou, 10, 11 o 12 hores que estem desperts, molt de temps ens estem queixant. I és increïble perquè, bé, jo visc a Argentina i a Argentina em queixaré per totes les condicions, però un va a Espanya, va a Anglaterra... Em va passar que fa poc vaig estar a Nova Zelanda amb els meus fills i es queixaven de tot. És que queixar-se dona una mica de plaer, sí, genera dopamina. I

també, si conscienciem el nostre dia, també ens passa moltes vegades que culpem tot el temps a l'altre. "El meu cap tal cosa. El client no entén. Els meus fills no m'escolten, la meva parella no em va trucar". Sempre estem com que l'altre és responsable del nostre benestar. Això genera una mica també de plaer. De tornada, la vida és horrible, però el cervell està bé, està amb plaer. I l'altra, que és la més bonica, perquè m'encanta, perquè... Tinc un amic que diu que ell està convençut que la majoria dels divorcis tenen a veure amb baralles en

parelles on la baralla simplement és sobre un tema: qui té raó. De vegades oblidem de què estem barallant. A veure qui té raó, perquè tenir... Mira quan un diu: "T'ho vaig dir. Et vaig dir que hi havíem d'anar". Un té raó i això també genera una mica de plaer. Aleshores, aquí, com englobant el que explicava fa una estona, no està malament queixar-se, ni donar-ne la culpa, ni tenir raó, però cal tenir clar que això no genera felicitat, no genera benestar i també que és una manera de no responsabilitzar-se del propi benestar. Aleshores, una vida... La

quantitat de gent que s'ha mort tenint raó i és infeliç. I una mica la invitació és aquesta, dir... Moltes vegades, tenir raó i ser feliç, totes dues coses, alhora, no es pot. De vegades, sí, però moltes vegades no. Aleshores, el cervell triarà sempre tenir raó. S'estima més tenir raó que ser feliç, perquè això és dopamina i això no, però aquí hi ha en Germán, que diu: "No, un moment, és tan important tenir raó en aquest moment? Prou, ja està, deixo anar una mica i soc una mica més feliç". Per aquí va la feina que em

sembla que està bona per fer. Hola, em dic Yolanda i m'agradaria saber, quan parles d'intel·ligència sensorial, a què et refereixes exactament? Gràcies. La intel·ligència sensorial és... Crec que el 90 % de la conversa que hem tingut avui és això que potser la cultura està molt pendent que siguem intel·ligents racionalment, que pensem, que analitzem, que siguem lògics, i s'ha oblidat de què passa amb el nostre cos. Jo els deia fa una estona que la ment, els nostres pensaments, sol mentir-nos molt, gairebé tot el temps, i ens generen confusió, malestar, emocions desplaents, només per pensar una cosa

que probablement no és real. I el cos no pot mentir. Aleshores, el cos té aquests missatges, que acabava d'explicar que serien l'aplicació per estar millorant tot el temps. Aquests missatges, que estan dient, bàsicament dues coses, per resumir el que el cos et transmet: els teus estats d'energia i els teus estats de plaer o desplaer. El cos segon a segon t'està dient, i molt poca gent ho sap llegir, quanta energia tens. Ara poden pensar, de l'un al 10, no em contestin, amb quanta energia se senten, potser ara és un tres o quatre. Estan cansats, estem parlant

des de fa molt de temps. I quant plaer? O sigui, si ho estan passant molt malament, seria un dos, un tres. Un u, no, si us plau, perquè seria una vergonya. I, si és el millor moment de la vida, seria un 10. Espero que no, tampoc, que això sigui... En aquesta intersecció, d'estats de plaer i desplaer i estats d'energia baixa i alta, els humans, i això és una teoria que es diu la teoria construccionista, els humans a això li posem un nom. I, ostres, quin nom? El nom d'una emoció. Quan jo estic baix d'energia i

baix de plaer, podria dir que em sento trist. Si estic baix d'energia però amb plaer, podria dir que estic tranquil. Tranquil. Si estic amb molt de plaer i molta energia, puc estar content, feliç. I, si estic amb molta energia però passant-la molt malament, puc estar enutjat, per exemple. Aleshores, en aquesta intersecció de plaer i energia, els humans, segons la biologia, construïm una emoció. Un moment d'emoció. Són 80 o 90 segons. 100 segons. Estem alegres. Estem tristos. Estem enutjats. Frase extremadament contraintuïtiva perquè "Com? Si jo fa dues setmanes que estic enutjat. Jo estic trist fa dues

hores. O jo estic feliç fa un any. Com em vens a dir que la biologia et diu que això dura segons?". Perquè el que sosté l'emoció al cos no és la teva parella, no és el teu club de futbol si va guanyar o va perdre. Són els teus pensaments i el teu cos. A l'entrepà, se'n recorden?, l'emoció que està al mig és sostinguda per com estic pensant en què em passa en aquest moment. Ja estan pensant que s'acabarà, ja estan pensant què menjaran, com serà la nit. Això genera una mica d'ansietat, de frustració... "Quan tancarà?

Falta molt?". I també el cos. Si de sobte es van com enfonsant a la cadira perquè estan cansats, baixos d'energia i tot, això sostendrà aquest rang o aquests colors emocionals que tenim. Aleshores, de nou, la meditació és l'eina més potent per enfortir sentir el que sentim. I em permeto, crec que no és casualitat, tancar la conversa que hem tingut avui amb l'experiment del cor. Recorden? Els vaig dir que si, per favor, podien tancar els ulls, no els tanquin, si podien escoltar el seu cor, sentir el cor sense tocar-se el cor o en general la jugular.

Qui s'ha pogut escoltar? Que aixequi la mà qui realment ha sentit el cor. Bé, força. Hi ha gent que no ho pot sentir. No són pitjors, no es preocupin, no els passarà res. Però un investigador a Nova York el que va fer va ser seguir durant diversos mesos als famosos agents de borsa de Wall Street que estan tot el temps frenètics invertint diners, accions i els bons. Bé, molta gent de vostès sap de què estic parlant. I el que feia amb aquests nois i noies que treballaven com a agents de borsa és, en diferents moments

del dia, els... Tenien un científic al costat tot el temps que deia: "Un moment, pots sentir el teu cor?". I de sobte estava cridant "Compro, compro, venc!". "Sí". "A veure, demostra-m'ho". Ho mesurava per veure si tenia raó. Història llarga curta, aquelles persones que podien sentir el seu cor en diferents moments del dia, alterats, tranquils, abans d'anar a la feina, al mig de la feina, anant a casa seva... eren aquells que entenien millor on havien d'invertir els diners. Això és una demostració molt senzilla del que hem parlat avui tot el temps. Això de conèixer i escoltar

i sentir el cos s'integra a l'altra intel·ligència, que és la nostra intel·ligència més conceptual, la intel·ligència més racional. Aleshores, crec que la màgia o la fórmula ningú la té però, si n'he de proposar una, és això: és estar atents i escoltar-nos i entendre què ens diem i com ens parlem. I de vegades poder demanar ajuda, que algú ens ajudi a canviar la manera de pensar, perquè ens adonem que, si continuo pensant així, ho continuo passant malament a la vida. Però també el que deia ara, estar atent, enfortir, incorporar aquesta intel·ligència del cos. Juntes es fan

una intel·ligència integral. Es coactiven aquestes xarxes neuronals. I això porta al final, a les dues coses que he dit diverses vegades, però crec que és el meu propòsit avui, almenys quan estic conversant amb gent com vostès i també a la meva vida personal i professional: ¿com ho faig per prendre millors decisions a la meva vida perquè em portin a un estat de més benestar? Per no dependre tant de les persones que m'envolten o de les coses que tinc o no tinc per sentir-me bé. Crec que té a veure molt més amb l'interior i encara menys

amb el fora. Espero que els hagi agradat, gràcies per l'atenció i per haver vingut.